Seguidors i seguidores del blog. La nostra estada a Calcuta ha arribat a la seva fi. Primer de tot, volíem agrair la vostra fidelitat i constància. Els vostres comentaris i ànims ens han ajudat a tirar endavant amb tot això.
L’experiència ha estat genial, tant personalment com professionalment. Els principis van ser durs; vam arribar a Calcuta amb una mica de por, no sabíem ben bé què trobaríem, però realment ha estat d’allò més fàcil adaptar-se a aquest país. La gent és amigable i humil i sense tenir res t’ho donen tot des del primer dia.
L’escola ens ha acollit amb els braços oberts i ens ha cuidat i mimat tractant-nos com dues més. Tan les sisters, les mestres i les nenes ens han fet sentir com a casa i això és d’agrair quan estàs tan lluny de la que és casa teva.
Demà tanquem la primera etapa d’aquesta aventura, que va començar un 10 de Gener, per començar-ne una altre que ens portarà cap al Nord d’aquest meravellós país.
Finalment volíem donar les gràcies a tots aquelles persones que ens han ajudat i fet costat en tot moment a l’hora d’endinsar-nos cap a aquest continent tan llunyà i diferent del nostre.
El blog queda obert igual queda oberta la possibilitat de tornar en un futur no gaire llunyà.
NAMASTE.

Fa dies que volíem dedicar un espai al blog per parlar dels diferents transports de Calcuta. Ara que ja els hem utilitzat gairebé tots us en podem fer cinc cèntims. Anem per parts.
El transport més utilitzat pels turistes podríem dir que és el taxi i el rickshaw amb motor però, pels Calcutencs, és el bus. Pujar a un bus és tota una aventura. Has de ser valent, decidit, sense por al contacte físic i ser capaç de respirar per la boca durant el trajecte.
El bus no para ni perquè pugin els usuaris ni perquè baixin. O sigui que, estar en bones condicions físiques t’ajuda a fer ús d’aquest transport. A la porta hi ha un noi, aquest és el responsable de que les persones que pugin paguin. És molt curiós perquè plega els diners per la meitat a lo allargat i se’ls posa a la mà formant una mena de vano. El bus és molt econòmic.
Hi ha dos tipus de rickshaws; un és el rickshaw humà, que és portat per una persona. La majoria de conductors de rickshaws van descalços i sovint als vespres veiem com hi dormen. El rickshaw és casa seva i la seva feina. L’altre és el rickshaw motor, que és una cabina petitona on hi caben fins a quatre persones. Aquests , com tots, condueixen com bojos!
A Calcuta també hi ha metro! El metro també va sempre ple a més no poder. Hi ha una línia de metro que va ser construïda al 1985 i aquesta travessa la ciutat. El metro també és molt econòmic però és més utilitzat per la gent de classe alta.
I per últim, no podríem oblidar el tren. Tota una experiència viatjar amb aquest transport per Índia. Els retards acostumen a ser de 3 o 4 hores mínim, la calor és important i els lavabos són . . . indis. En fi, una experiència per agafar-se amb calma i tranquilitat!

Aquest cap de setmana hem escapat de Calcuta per anar a Varanasi, la ciutat sagrada de la Índia i banyada pel riu Ganges. Varanasi també es coneix amb el nom de Kashi, que col dir, la ciutat de la vida. Els pelegrins hindús van els Ghats del riu Ganges per purificar-se a les aigües sagrades o per incinerar els seus estimats. És un lloc privilegiat per anar a morir perquè, el Ganges, ofereix Moksha; l’ alliberació del cicle del naixement i de la mort. Varanasi és el cor latent de l’univers Hindú.
El riu Ganges està ple de Ghats situats al lateral del riu. Els Ghats són com graderies que condueixen cap a la part oest del cabdal del Ganges. La majoria es fan servir per banyar-se, rentar la roba i purificar-se. Hi ha alguns Ghats que serveixen de crematoris on s’ incineren les persones de manera pública. El crematori més important és el de Manikarnika. El Ghat està ple de piles de troncs . Cada tronc és pesa amb unes balances gegants per poder calcular el preu de l’ incineració. Cada tipus de fusta té el seu preu, el més car és el de Sàndal.
El Ghat amb més ambient i colors és el Dasaswamedh. El nom indica que Brahma va sacrificar ( medh ) 10 ( das ) cavalls ( aswa ) aquí. Cada vespre,a les 18.30, a la posta de sol, es fa la cerimònia Ganga Aarti.
Hem trobat que és un lloc màgic, ple de; colors, pau, inspiració, tranquil•litat i . . . vaques sagrades i micos. Ideal per contemplar tan la posta com la sortida de sol en una barqueta al riu Ganges.

El dijous dia 10 de febrer vam anar a visitar l’escola Loreto Sealdah. Vam quedar meravellades de la feina que fa la Sister Cyril que, és la persona que va emprendre aquest projecte anys enrere. Dins d’aquesta mateixa escola, hi ha un terrat que anomenen “Rainbow” ( com podeu veure a la foto ). Les nenes més necessitades i que no han estat mai escolaritzades, d’alguna manera, són rescatades per l’escola i hi van cada dia a aprendre lo bàsic de cada assignatura per aconseguir entrar al curs educatiu que més o menys s’adapti als seus coneixements. Aquestes nenes estan tutoritzades per les pròpies alumnes de Loreto Sealdah que, col•laboren de manera directa en l’educació de les nenes Rainbow. Aquestes, acaben anant a l’escola anglesa o a una escola bengalí o hindi depenent de si han assolit els coneixements que pertoquen de la llengua anglesa o no.
L’escola treballa amb diferents projectes que consisteixen en portar l’educació a aquells que viuen a les zones més rurals i no tenen opció d’anar a l’escola.
A més a més, tenen uns autobusos grocs equipats amb prestatges plens de llibres que viatgen una vegada al més cap a les escoles rurals i fan de biblioteques ambulants.
No us sembla genial tot aquest esforç?

El dimarts dia 8 de febrer es va celebrar el dia de la deesea de l’educació; Saraswati Puja. Aprofitant que no teníem classe vam anar a fer una mica de turisme i vam visitar els Jain Temples, el barri de Kalighat i el cementiri de Park Street.

Jain Temples: són tres temples preciosos ; el primer, Sheetalnathji Jain Mandir, va ser construït al 1867 i està ple de mosaics de colors, espirals, columnes i figures de plata que fan que sembli que sigui una obra d’art d’en Gaudí. El segon, Sri Sri Channa Probhuji Mandir, té uns jardins preciosos al davant i a més, hi ha una espelma que, pel que ens van explicar, no s’apaga des de fa cent anys. I el tercer, Dadaji Jain Mandir, és del 1810 i consisteix en una tomba de marbre situada al bell mig del recinte.



El barri de Kalighat és un barri que no para mai, on hi ha molt ambient a totes hores i on els carrers es vesteixen amb paradetes i més paradetes de tota mena, de roba, de menjar, de decoració, de treballs manuals. . . També hi ha el temple de Kali, que és on en Ramakrishna va començar el seu viatge espiritual. Actualment, el temple de Kali és un lloc dedicat plenament a la meditació.


El cementiri de Park Street és un meravellós oasis de calma i vegetació ple de tombes de l’era del Raj, on hi ha piràmides i altres formes geomètriques. Tot plegat forma una lluminosa jungla que resulta molt agradable per passejar-hi i desconnectar de la ciutat.

Divendres passat vam anar de concert!! A Niko’s Park es celebrava el Sufi Sutra Festival, on s’intenten fusionar diverses ideologies, harmonies, creences i la pau a través d’un llenguatge comú que són, la música, les cançons i la dansa. Vam poder gaudir de quatre grups molt diferents entre ells; un format per una tribu bengalí, un d’Iran, un d’Egipte i un de Rajastan. Els quatre espectacles van ser d’allò més autèntics i van saber transmetre les seves arrels a través de la música i la dansa.
Va ser espectacular.


Ahir a la tarda vam anar al Indian Museum on celebraven un festival gratuït on dos grups ballaven diferents danses típiques Índies. El primer grup el formaven nens i nenes menors de dotze anys que combinaven la dansa amb l’acrobàcia i, el segon grup, el formaven nois i noies que representaven una dansa anomenada Bihu. Es tracta d’una dansa que simbolitza l’època del matrimoni.

Namaste a tothom! La nostra estada a Calcuta comença a veure el final però nosaltres encara estem a tope aprofitant cada instant aquí. Primer de tot dir-vos que dimarts passat vam estar d’aniversari! Les alumnes van estar contentes de poder cantar el Happy Birthday i nosaltres encara més. Va ser d’allò més emotiu. Per celebrar-ho vam anar a fer un bon sopar en un dels millors restaurants de Calcuta. Ens va sentar tan bé. . . que aquella nit no vam parlar ni de filets de vedella de Girona, ni de fuets d'Olot ni de tomàquets del Maresme.



Hem començat classes de dansa índia clàssica. La dansa en qüestió es diu Bharatnatyam Dance. La professora de dansa de l’escola Loreto, la Jhumpa, s’ha ofert a ensenyar-nos el que siguem capaces d’aprendre. De moment sabem fer la salutació inicial Namashkaram i alguns passos bàsics. També hem après que, el un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit que nosaltres utilitzem per marcar el ritme de la música, aquí es diu; takadimi, takadimi, takadimi. . . i així fins arribar a vuit. És tan divertit! Esperem poder ensenyar-vos alguna cosa mig decent quan tornem cap a casa.

Avui hem anat a visitar el jardí botànic. És realment espectacular. Va ser fundat al 1786 i va tenir un paper molt important en el cultiu del te. Està format per 109 hectàrees d’arbres, llacs i vegetació i és com un paradís dins de la ciutat. En aquest jardí hi ha l’arbre més gran del món que ha guanyat el Guiness World Record. Té 250 anys i l’expansió de les seves arrels i branques és de 140 metres. Impressionant.

Dimecres dia 26 de gener va fer 61 anys que Índia va esdevenir una república. A l’escola es va celebrar “por lo alto”. Les mestres duien els seus millors saris tot complint la tradició de lluir un color de la bandera Índia a la roba; el taronja, el blanc i el verd. El color taronja significa coratge i sacrifici, el color blanc pau i puresa i el color verd prosperitat. Al centre de la bandera, sobre el color blanc, hi ha una roda de color blau (chakra) que significa el cicle de tots els elements esmentats.





Les alumnes més grans de l’escola van fer una marxa en honor al seu país i van cantar l’himne nacional. També van fer algunes representacions de dansa típica índia i asiàtica. Tot plegat va esdevenir una gran diada on hi predominava el patriotisme en tot moment.

Diumenge ens vam llevar molt aviat per estar a les set del matí al mercat de les flors de Howrah ( Mullik Ghat Flower Msrket ). Vam quedar impressionades de la quantitat de colors i olors que es barrejaven en l’ambient. El contrast entre la Calcuta que coneixem amb la lluminositat dels colors va ser de les coses més boniques que hem vist aquí fins ara.



Des de tots els angles del mercat podíem veure el majestuós pont de Howrah, reconstruït durant aquest últim mig segle, per on hi passen cada dia uns tres milions de persones.





Darrera el mercat es troba el riu Hooghly, on cada matí algunes persones desenvolupen els seus rituals, es banyen, es renten les dents, es purifiquen . . . És un riu molt i molt brut ( com tots els de l’Índia ) però que transmet molta pau i tranquil•litat.

Hola novament a tothom! Després de gairebé una setmana tornem a tenir temps per posar-vos al dia. Ens sap molt de greu no ser més constants però aquí les rutines i les obligacions diàries podríem dir que no existeixen. Així que ens hem d’adaptar tots plegats!


El cap de setmana passat vam anar a visitar la casa de Rabindranath Tagore; poeta i filòsof bengalí que va ser premiat amb el premi Nobel de literatura a l’any 1913. Tagore’s house és una mansió del 1784 que s’ha convertit en un museu. Hi ha una galeria d’obres d’art de la família Tagore i a més a més pots visitar totes les estàncies de la casa i els jardins.

Cada dia, quan anem al centre, ens trobem amb un munt d’animals. Però el que vam trobar ahir encara no ho havíem vist mai. Una cabra que, al veure’ns passar, va pujar a uns tubs que hi havia al carrer i va fer un posat perquè li féssim la foto. Mireu que maca que ha quedat.

Al costat del Seva Kendra hi ha un jardí amb unes flors tropicals precioses. Jutgeu vosaltres mateixos.

Hola!!! Ja tornem a estar aquí! Portem dos dies sense bona connexió a Internet, però avui sembla que tot rutlla.

Hem estat molt enfeinades amb l’escola, sobretot amb les més petites. Tenim unes quantes que no parlen anglès i no saben llegir ni escriure. I a més a més són una mica vergonyoses. Tot això ens dificulta una mica la feina del dia a dia però alhora ens motiva per seguir endavant amb el nostre objectiu: que aquestes nenes aprenguin a comunicar-se en anglès.


L’aula on treballem és petitona però hi entra molta llum. No disposem de cap recurs dels que estem acostumades; com ara, una pissarra, colors, radiocassets, folis, material per escriure. . . I això també ens dificulta una mica el dia a dia. Així que, podríem dir que encara estem en procés d’adaptació.


Dilluns de la setmana vinent hi ha una celebració a l’escola per escollir la “capitana” del centre. Les alumnes porten tota aquesta setmana assajant una mena de marxa. Tot plegat sembla que serà una festa grossa. Dilluns que ve intentarem aprofundir sobre aquesta jornada.
Dimecres vinent es celebra el dia de la República de la India. L’escola prepara un gran festival on, l’únic que sabem és que, s’aixecarà la bandera i les alumnes ballaran danses típiques. Esperem poder penjar-vos fotos sobre la diada.

Avui hem començat l’escola. L’experiència ha estat sorprenent en tots els sentits. Per una banda, hem pogut apreciar com el respecte a la mestra està per damunt de tot i, per l’altra, hem vist que les nenes desconeixien el que és una classe dinàmica i participativa. Creiem que tan per part de les alumnes com per part nostra necessitarem un temps per acostumar-nos les unes a les altres. No es tracta de pensar o exercici en un sistema o en un altre, sinó en trobar el balanç entre les diferents maneres de fer fent servir el millor de cadascuna.

El dia ha estat ben profitós i, a la tarda, tot passejant, hem descobert un carrer que sembla bastant principal, ple de botigues fashions ( i no parades ni barraques). Passejant per aquest carrer ens hem donat compte que hi ha una cara de Calcuta que desconeixíem. Una cara més semblant a la occidental.
Us hem penjat dues fotos; la primera és la Calcuta que fins ara coneixíem; pobre i precària i, la segona és la Calcuta més moderna i amb més recursos.

Ahir diumenge dia 16, vam anar a l’escola on estaven celebrant un festival. Diferents nenes participaven ballant danses típiques i, els nens-nois van fer partits de cricket i futbol. La jornada va durar tot el dia i es podia menjar allà, participar i gaudir de l’ambient festiu. Ens va cridar molt l’atenció com anaven vestides i maquillades les nenes tot i que nosaltres també els hi vam cridar l’atenció. Així com a nosaltres ens encanta el seu color de pell, elles només que volen tocar-nos la nostra pell pàl•lida! És ben bé que l’home – dona està creat per voler i desitjar allò que no té.

El restaurant que freqüentem a diari i del qual ja n’hem parlat es diu “fresh & juicy” i el porta aquest bon home que es diu Ritesh. En Ritesh ens ajuda molt en tot el que necessitem; ens explica com arribar a casa pel camí més curt, ens recomana menjar not spicy, ens explica coses de la seva cultura . . . En fi, que l’anem a veure cada dia.

Ja fa dos dies que ens hem aventurat a tastar el menjar indi i la veritat és que és boníssim. De moment, evitem al màxim el picant, tenim por a les diarrees . . . Hem trobat un restaurant fet a mida per nosaltres; el cambrer ens ajuda a triar el menjar i, de moment, ho està fent molt bé.
Bé, esperem poder connectar-nos més sovint i anar explicant com va tot.

Ahir vam fer una mica de turisme i vam visitar el Victoria Memorial. Ens va agradar molt. A part de que és un edifici emblemàtic, quan hi arribes és com si fos un món a part. L’edifici està envoltat de jardins que et fan sentir com si haguessis deixat enrere la gent, el soroll . . . el bullici de Calcuta.

Per fi estem allotjades a l’alberg Seva kendra Calcutta. Em deixat l’hotel i ens hem instal•lat al barri on hi ha l’escola Loretto Entally que ja hem visitat i on començarem dilluns a impartir les nostres classes d’anglès. L’escola és enorme, amb una capacitat de 1500 nenes, de les quals moltes viuen permanentment a l’escola. Les monges i les mestres són molt agradables i tenim la sensació que ens ajudaran en tot el que necessitem. Les nenes són adorables i molt i molt i molt ben educades. Estem desitjant començar.

Els primers dies

Hola a tothom!!! Ho sentim per no haver dit res fins ara però és que estem a la Índia i, ja se sap, a la Índia tot és complicat. Calcuta és una ciutat enorme, plena de contrastos i que no descansa mai. La vida és al carrer, on es barregen tot tipus de persones, religions, castes, vaques, porcs, gossos, corbs, rates, cabres, esquirols . . . en fi, un munt de fauna! Circular pel carrer és d'allò més difícil; tan si vas caminant, com amb rikshaw, taxi, o tuc-tuc. És la "ciudad sin ley". És com si no hi haguessin normes de circulació però alhora tothom sap què ha de fer i per on ha de passar. Qualsevol de nosaltres amb un cotxe pel mig de Calcuta no creiem que duréssim més de 30 segons!