Seguidors i seguidores del blog. La nostra estada a Calcuta ha arribat a la seva fi. Primer de tot, volíem agrair la vostra fidelitat i constància. Els vostres comentaris i ànims ens han ajudat a tirar endavant amb tot això.
L’experiència ha estat genial, tant personalment com professionalment. Els principis van ser durs; vam arribar a Calcuta amb una mica de por, no sabíem ben bé què trobaríem, però realment ha estat d’allò més fàcil adaptar-se a aquest país. La gent és amigable i humil i sense tenir res t’ho donen tot des del primer dia.
L’escola ens ha acollit amb els braços oberts i ens ha cuidat i mimat tractant-nos com dues més. Tan les sisters, les mestres i les nenes ens han fet sentir com a casa i això és d’agrair quan estàs tan lluny de la que és casa teva.
Demà tanquem la primera etapa d’aquesta aventura, que va començar un 10 de Gener, per començar-ne una altre que ens portarà cap al Nord d’aquest meravellós país.
Finalment volíem donar les gràcies a tots aquelles persones que ens han ajudat i fet costat en tot moment a l’hora d’endinsar-nos cap a aquest continent tan llunyà i diferent del nostre.
El blog queda obert igual queda oberta la possibilitat de tornar en un futur no gaire llunyà.
NAMASTE.

Fa dies que volíem dedicar un espai al blog per parlar dels diferents transports de Calcuta. Ara que ja els hem utilitzat gairebé tots us en podem fer cinc cèntims. Anem per parts.
El transport més utilitzat pels turistes podríem dir que és el taxi i el rickshaw amb motor però, pels Calcutencs, és el bus. Pujar a un bus és tota una aventura. Has de ser valent, decidit, sense por al contacte físic i ser capaç de respirar per la boca durant el trajecte.
El bus no para ni perquè pugin els usuaris ni perquè baixin. O sigui que, estar en bones condicions físiques t’ajuda a fer ús d’aquest transport. A la porta hi ha un noi, aquest és el responsable de que les persones que pugin paguin. És molt curiós perquè plega els diners per la meitat a lo allargat i se’ls posa a la mà formant una mena de vano. El bus és molt econòmic.
Hi ha dos tipus de rickshaws; un és el rickshaw humà, que és portat per una persona. La majoria de conductors de rickshaws van descalços i sovint als vespres veiem com hi dormen. El rickshaw és casa seva i la seva feina. L’altre és el rickshaw motor, que és una cabina petitona on hi caben fins a quatre persones. Aquests , com tots, condueixen com bojos!
A Calcuta també hi ha metro! El metro també va sempre ple a més no poder. Hi ha una línia de metro que va ser construïda al 1985 i aquesta travessa la ciutat. El metro també és molt econòmic però és més utilitzat per la gent de classe alta.
I per últim, no podríem oblidar el tren. Tota una experiència viatjar amb aquest transport per Índia. Els retards acostumen a ser de 3 o 4 hores mínim, la calor és important i els lavabos són . . . indis. En fi, una experiència per agafar-se amb calma i tranquilitat!

Aquest cap de setmana hem escapat de Calcuta per anar a Varanasi, la ciutat sagrada de la Índia i banyada pel riu Ganges. Varanasi també es coneix amb el nom de Kashi, que col dir, la ciutat de la vida. Els pelegrins hindús van els Ghats del riu Ganges per purificar-se a les aigües sagrades o per incinerar els seus estimats. És un lloc privilegiat per anar a morir perquè, el Ganges, ofereix Moksha; l’ alliberació del cicle del naixement i de la mort. Varanasi és el cor latent de l’univers Hindú.
El riu Ganges està ple de Ghats situats al lateral del riu. Els Ghats són com graderies que condueixen cap a la part oest del cabdal del Ganges. La majoria es fan servir per banyar-se, rentar la roba i purificar-se. Hi ha alguns Ghats que serveixen de crematoris on s’ incineren les persones de manera pública. El crematori més important és el de Manikarnika. El Ghat està ple de piles de troncs . Cada tronc és pesa amb unes balances gegants per poder calcular el preu de l’ incineració. Cada tipus de fusta té el seu preu, el més car és el de Sàndal.
El Ghat amb més ambient i colors és el Dasaswamedh. El nom indica que Brahma va sacrificar ( medh ) 10 ( das ) cavalls ( aswa ) aquí. Cada vespre,a les 18.30, a la posta de sol, es fa la cerimònia Ganga Aarti.
Hem trobat que és un lloc màgic, ple de; colors, pau, inspiració, tranquil•litat i . . . vaques sagrades i micos. Ideal per contemplar tan la posta com la sortida de sol en una barqueta al riu Ganges.

El dijous dia 10 de febrer vam anar a visitar l’escola Loreto Sealdah. Vam quedar meravellades de la feina que fa la Sister Cyril que, és la persona que va emprendre aquest projecte anys enrere. Dins d’aquesta mateixa escola, hi ha un terrat que anomenen “Rainbow” ( com podeu veure a la foto ). Les nenes més necessitades i que no han estat mai escolaritzades, d’alguna manera, són rescatades per l’escola i hi van cada dia a aprendre lo bàsic de cada assignatura per aconseguir entrar al curs educatiu que més o menys s’adapti als seus coneixements. Aquestes nenes estan tutoritzades per les pròpies alumnes de Loreto Sealdah que, col•laboren de manera directa en l’educació de les nenes Rainbow. Aquestes, acaben anant a l’escola anglesa o a una escola bengalí o hindi depenent de si han assolit els coneixements que pertoquen de la llengua anglesa o no.
L’escola treballa amb diferents projectes que consisteixen en portar l’educació a aquells que viuen a les zones més rurals i no tenen opció d’anar a l’escola.
A més a més, tenen uns autobusos grocs equipats amb prestatges plens de llibres que viatgen una vegada al més cap a les escoles rurals i fan de biblioteques ambulants.
No us sembla genial tot aquest esforç?

El dimarts dia 8 de febrer es va celebrar el dia de la deesea de l’educació; Saraswati Puja. Aprofitant que no teníem classe vam anar a fer una mica de turisme i vam visitar els Jain Temples, el barri de Kalighat i el cementiri de Park Street.

Jain Temples: són tres temples preciosos ; el primer, Sheetalnathji Jain Mandir, va ser construït al 1867 i està ple de mosaics de colors, espirals, columnes i figures de plata que fan que sembli que sigui una obra d’art d’en Gaudí. El segon, Sri Sri Channa Probhuji Mandir, té uns jardins preciosos al davant i a més, hi ha una espelma que, pel que ens van explicar, no s’apaga des de fa cent anys. I el tercer, Dadaji Jain Mandir, és del 1810 i consisteix en una tomba de marbre situada al bell mig del recinte.



El barri de Kalighat és un barri que no para mai, on hi ha molt ambient a totes hores i on els carrers es vesteixen amb paradetes i més paradetes de tota mena, de roba, de menjar, de decoració, de treballs manuals. . . També hi ha el temple de Kali, que és on en Ramakrishna va començar el seu viatge espiritual. Actualment, el temple de Kali és un lloc dedicat plenament a la meditació.


El cementiri de Park Street és un meravellós oasis de calma i vegetació ple de tombes de l’era del Raj, on hi ha piràmides i altres formes geomètriques. Tot plegat forma una lluminosa jungla que resulta molt agradable per passejar-hi i desconnectar de la ciutat.

Divendres passat vam anar de concert!! A Niko’s Park es celebrava el Sufi Sutra Festival, on s’intenten fusionar diverses ideologies, harmonies, creences i la pau a través d’un llenguatge comú que són, la música, les cançons i la dansa. Vam poder gaudir de quatre grups molt diferents entre ells; un format per una tribu bengalí, un d’Iran, un d’Egipte i un de Rajastan. Els quatre espectacles van ser d’allò més autèntics i van saber transmetre les seves arrels a través de la música i la dansa.
Va ser espectacular.


Ahir a la tarda vam anar al Indian Museum on celebraven un festival gratuït on dos grups ballaven diferents danses típiques Índies. El primer grup el formaven nens i nenes menors de dotze anys que combinaven la dansa amb l’acrobàcia i, el segon grup, el formaven nois i noies que representaven una dansa anomenada Bihu. Es tracta d’una dansa que simbolitza l’època del matrimoni.

Namaste a tothom! La nostra estada a Calcuta comença a veure el final però nosaltres encara estem a tope aprofitant cada instant aquí. Primer de tot dir-vos que dimarts passat vam estar d’aniversari! Les alumnes van estar contentes de poder cantar el Happy Birthday i nosaltres encara més. Va ser d’allò més emotiu. Per celebrar-ho vam anar a fer un bon sopar en un dels millors restaurants de Calcuta. Ens va sentar tan bé. . . que aquella nit no vam parlar ni de filets de vedella de Girona, ni de fuets d'Olot ni de tomàquets del Maresme.



Hem començat classes de dansa índia clàssica. La dansa en qüestió es diu Bharatnatyam Dance. La professora de dansa de l’escola Loreto, la Jhumpa, s’ha ofert a ensenyar-nos el que siguem capaces d’aprendre. De moment sabem fer la salutació inicial Namashkaram i alguns passos bàsics. També hem après que, el un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit que nosaltres utilitzem per marcar el ritme de la música, aquí es diu; takadimi, takadimi, takadimi. . . i així fins arribar a vuit. És tan divertit! Esperem poder ensenyar-vos alguna cosa mig decent quan tornem cap a casa.