Avui hem anat a visitar el jardí botànic. És realment espectacular. Va ser fundat al 1786 i va tenir un paper molt important en el cultiu del te. Està format per 109 hectàrees d’arbres, llacs i vegetació i és com un paradís dins de la ciutat. En aquest jardí hi ha l’arbre més gran del món que ha guanyat el Guiness World Record. Té 250 anys i l’expansió de les seves arrels i branques és de 140 metres. Impressionant.

Dimecres dia 26 de gener va fer 61 anys que Índia va esdevenir una república. A l’escola es va celebrar “por lo alto”. Les mestres duien els seus millors saris tot complint la tradició de lluir un color de la bandera Índia a la roba; el taronja, el blanc i el verd. El color taronja significa coratge i sacrifici, el color blanc pau i puresa i el color verd prosperitat. Al centre de la bandera, sobre el color blanc, hi ha una roda de color blau (chakra) que significa el cicle de tots els elements esmentats.





Les alumnes més grans de l’escola van fer una marxa en honor al seu país i van cantar l’himne nacional. També van fer algunes representacions de dansa típica índia i asiàtica. Tot plegat va esdevenir una gran diada on hi predominava el patriotisme en tot moment.

Diumenge ens vam llevar molt aviat per estar a les set del matí al mercat de les flors de Howrah ( Mullik Ghat Flower Msrket ). Vam quedar impressionades de la quantitat de colors i olors que es barrejaven en l’ambient. El contrast entre la Calcuta que coneixem amb la lluminositat dels colors va ser de les coses més boniques que hem vist aquí fins ara.



Des de tots els angles del mercat podíem veure el majestuós pont de Howrah, reconstruït durant aquest últim mig segle, per on hi passen cada dia uns tres milions de persones.





Darrera el mercat es troba el riu Hooghly, on cada matí algunes persones desenvolupen els seus rituals, es banyen, es renten les dents, es purifiquen . . . És un riu molt i molt brut ( com tots els de l’Índia ) però que transmet molta pau i tranquil•litat.

Hola novament a tothom! Després de gairebé una setmana tornem a tenir temps per posar-vos al dia. Ens sap molt de greu no ser més constants però aquí les rutines i les obligacions diàries podríem dir que no existeixen. Així que ens hem d’adaptar tots plegats!


El cap de setmana passat vam anar a visitar la casa de Rabindranath Tagore; poeta i filòsof bengalí que va ser premiat amb el premi Nobel de literatura a l’any 1913. Tagore’s house és una mansió del 1784 que s’ha convertit en un museu. Hi ha una galeria d’obres d’art de la família Tagore i a més a més pots visitar totes les estàncies de la casa i els jardins.

Cada dia, quan anem al centre, ens trobem amb un munt d’animals. Però el que vam trobar ahir encara no ho havíem vist mai. Una cabra que, al veure’ns passar, va pujar a uns tubs que hi havia al carrer i va fer un posat perquè li féssim la foto. Mireu que maca que ha quedat.

Al costat del Seva Kendra hi ha un jardí amb unes flors tropicals precioses. Jutgeu vosaltres mateixos.

Hola!!! Ja tornem a estar aquí! Portem dos dies sense bona connexió a Internet, però avui sembla que tot rutlla.

Hem estat molt enfeinades amb l’escola, sobretot amb les més petites. Tenim unes quantes que no parlen anglès i no saben llegir ni escriure. I a més a més són una mica vergonyoses. Tot això ens dificulta una mica la feina del dia a dia però alhora ens motiva per seguir endavant amb el nostre objectiu: que aquestes nenes aprenguin a comunicar-se en anglès.


L’aula on treballem és petitona però hi entra molta llum. No disposem de cap recurs dels que estem acostumades; com ara, una pissarra, colors, radiocassets, folis, material per escriure. . . I això també ens dificulta una mica el dia a dia. Així que, podríem dir que encara estem en procés d’adaptació.


Dilluns de la setmana vinent hi ha una celebració a l’escola per escollir la “capitana” del centre. Les alumnes porten tota aquesta setmana assajant una mena de marxa. Tot plegat sembla que serà una festa grossa. Dilluns que ve intentarem aprofundir sobre aquesta jornada.
Dimecres vinent es celebra el dia de la República de la India. L’escola prepara un gran festival on, l’únic que sabem és que, s’aixecarà la bandera i les alumnes ballaran danses típiques. Esperem poder penjar-vos fotos sobre la diada.

Avui hem començat l’escola. L’experiència ha estat sorprenent en tots els sentits. Per una banda, hem pogut apreciar com el respecte a la mestra està per damunt de tot i, per l’altra, hem vist que les nenes desconeixien el que és una classe dinàmica i participativa. Creiem que tan per part de les alumnes com per part nostra necessitarem un temps per acostumar-nos les unes a les altres. No es tracta de pensar o exercici en un sistema o en un altre, sinó en trobar el balanç entre les diferents maneres de fer fent servir el millor de cadascuna.

El dia ha estat ben profitós i, a la tarda, tot passejant, hem descobert un carrer que sembla bastant principal, ple de botigues fashions ( i no parades ni barraques). Passejant per aquest carrer ens hem donat compte que hi ha una cara de Calcuta que desconeixíem. Una cara més semblant a la occidental.
Us hem penjat dues fotos; la primera és la Calcuta que fins ara coneixíem; pobre i precària i, la segona és la Calcuta més moderna i amb més recursos.

Ahir diumenge dia 16, vam anar a l’escola on estaven celebrant un festival. Diferents nenes participaven ballant danses típiques i, els nens-nois van fer partits de cricket i futbol. La jornada va durar tot el dia i es podia menjar allà, participar i gaudir de l’ambient festiu. Ens va cridar molt l’atenció com anaven vestides i maquillades les nenes tot i que nosaltres també els hi vam cridar l’atenció. Així com a nosaltres ens encanta el seu color de pell, elles només que volen tocar-nos la nostra pell pàl•lida! És ben bé que l’home – dona està creat per voler i desitjar allò que no té.

El restaurant que freqüentem a diari i del qual ja n’hem parlat es diu “fresh & juicy” i el porta aquest bon home que es diu Ritesh. En Ritesh ens ajuda molt en tot el que necessitem; ens explica com arribar a casa pel camí més curt, ens recomana menjar not spicy, ens explica coses de la seva cultura . . . En fi, que l’anem a veure cada dia.

Ja fa dos dies que ens hem aventurat a tastar el menjar indi i la veritat és que és boníssim. De moment, evitem al màxim el picant, tenim por a les diarrees . . . Hem trobat un restaurant fet a mida per nosaltres; el cambrer ens ajuda a triar el menjar i, de moment, ho està fent molt bé.
Bé, esperem poder connectar-nos més sovint i anar explicant com va tot.

Ahir vam fer una mica de turisme i vam visitar el Victoria Memorial. Ens va agradar molt. A part de que és un edifici emblemàtic, quan hi arribes és com si fos un món a part. L’edifici està envoltat de jardins que et fan sentir com si haguessis deixat enrere la gent, el soroll . . . el bullici de Calcuta.

Per fi estem allotjades a l’alberg Seva kendra Calcutta. Em deixat l’hotel i ens hem instal•lat al barri on hi ha l’escola Loretto Entally que ja hem visitat i on començarem dilluns a impartir les nostres classes d’anglès. L’escola és enorme, amb una capacitat de 1500 nenes, de les quals moltes viuen permanentment a l’escola. Les monges i les mestres són molt agradables i tenim la sensació que ens ajudaran en tot el que necessitem. Les nenes són adorables i molt i molt i molt ben educades. Estem desitjant començar.

Els primers dies

Hola a tothom!!! Ho sentim per no haver dit res fins ara però és que estem a la Índia i, ja se sap, a la Índia tot és complicat. Calcuta és una ciutat enorme, plena de contrastos i que no descansa mai. La vida és al carrer, on es barregen tot tipus de persones, religions, castes, vaques, porcs, gossos, corbs, rates, cabres, esquirols . . . en fi, un munt de fauna! Circular pel carrer és d'allò més difícil; tan si vas caminant, com amb rikshaw, taxi, o tuc-tuc. És la "ciudad sin ley". És com si no hi haguessin normes de circulació però alhora tothom sap què ha de fer i per on ha de passar. Qualsevol de nosaltres amb un cotxe pel mig de Calcuta no creiem que duréssim més de 30 segons!